El faldistori pel bisbe. En parlem primerament perquè és una vertadera joia de l’art mobiliari de Gaudí. Prescrit pel cerimonial romà de bisbes per quan el pontífex s’asseia davant l’altar per conferir els ordes sagrats, el que Gaudí ens deixà és de fusta policromada i formes entorcillades, amb seient de cuiro igualment daurat i policromat, plegable, sense respatler, com prescrivien les rúbriques.
Per al cant coral, Gaudí construí de ferro forjat i de fusta dos faristols de cor. Un cop més hem de destacar la mestria del forjador que imprimia formes bellíssimes al ferro dur com si fos plom. El més gros, amb capacitat per sostenir quatre llibres de cor als quatre costats, és verament espectacular. El més petit només és per sostenir dos llibres. L’estructura de tots dos és de ferro, la base i la part alta destinada a sostenir els llibres corals és de roure.
Forjà endemés un faristol per al mestre de capella, tot de ferro. És més senzill i baix, com és natural, que els dos anteriors. La base recorda la del faristol gros del cor.
El 1906 arribaren al palau episcopal les dues insígnies tradicionals de la basílica: el conopeu i el tintinacle, ambdues dissenyades per Gaudí: gens convencionals, de collita ben pròpia i creativitat exuberant. Les dues insígnies basilicals són elements de les processons litúrgiques, presidides pel clero de la basílica.
El conopeu té forma cònica com a de paraigua o de tenda de campanya, amb barres alternants iguals de color vermell i groc (or). Algú suposa que eren els colors de la senyera papal medieval, ja que el títol de basílica a una església cristiana insigne és privilegi atorgat per la Seu romana. Aguanta el conopeu una asta de fusta, graciosament torçuda amb forma d’esse, que porta al capdamunt una esfera coronada per una creu.
El tintinacle és la campana que anuncia l’arribada de la processó amb el clero de la basílica. La campana, dissenyada per Gaudí, és vertaderament original. No la fa sonar un badall penjat al bell mig, com a les campanes convencionals. És un martell que pica un dels costats del bronze, gairebé cilíndric i culminat per un sol radiant del mateix metall (qualcú sospita si era policromat). Un pal de fusta el sosté per portar-lo en processó.
El banc dels oficiants era destinat al sacerdot celebrant de la missa solemne, assistit llavors pel diaca i sotsdiaca i, si era canonge, per un prevere assistent. Hi caben, doncs, quatre persones. El banc manté els senyals d’identitat de l’obra gaudiniana, digne en la forma i còmode. Cal fer notar que aquest banc, segons la normativa litúrgica d’aleshores, era per descansar (durant el cant dels Kyries, del Glòria, del Credo, i durant el sermó), no per presidir.
Els canelobres. El mestre en va dissenyà uns quants per il·luminar les zones de la catedral que quedaven més fosques, i aquest n’és un d’ells.
L’escala per a l’exposició del Santíssim a l’altar major. És sens dubte el moble més sumptuós que Gaudí va dissenyar per a la Seu, una peça emblemàtica de l’art de fusta, ferro forjat i policromia fantasiosa que el genial artista ens deixà a la Seu. L’escala pot restar plegada quan no s’empra per al culte (ara just el dia del Corpus). L’escala s’ajustava a la part posterior de l’altar, tal com quedà situat sobre els tres escalons “litúrgics”, en el presbiteri remodelat. La part inferior recolzava sobre el trespol i la part alta, mitjançant dos pals, s’afermava sobre el darrer escaló. Al capdamunt hi ha un petit graó des del qual el ministre col·locava en la custòdia major el viril amb la forma consagrada per a l’exposició major eucarística. L’escala és de fusta policromada, amb baranes de ferro forjat de formes fantasioses, decorada amb inscripcions litúrgiques policromades (“Sanctus, sanctus, sanctus”) i de devoció eucarística. Entre els símbols gravats cal destacar els tres cors: de Jesús, de Maria i de Josep, record, sens dubte, per a l’artista del temple de la Sagrada Família que anava alçant a Barcelona.
Per finalitzar el reportatge, retrocedirem en el temps per admirar la maqueta que Gaudí presentà al bisbe Campins i que també es pot veure exposada al Museu Diocesà.
A la fi de segle XIX, el bisbe Pere Campins va impulsar la reforma de la distribució interna i la decoració de la catedral de Mallorca, edificada entre els segles XIII i XIV. Decebut amb les propostes dels arquitectes diocesans, el 1899 Campins va viatjar a Barcelona per demanar consell a Antoni Gaudí.
El 1903, Gaudí va presentar al bisbe Campins una maqueta del seu projecte de restauració per a la catedral. Les idees de l'artífex de la Sagrada Família van entusiasmar el bisbe, que de seguida va proposar a Gaudí que es fes càrrec personalment de la restauració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada