30 de maig del 2018
Setenil de las Bodegas
El principal atractiu d'aquest municipi el constitueix el mateix poble, declarat conjunt historicoartístic el 1985, a causa de la bellesa i originalitat del seu entramat urbà. A través d'un elevat pendent, el caseriu baixa des del castell adaptant-se al curs del riu, el que li confereix una singular disposició amb diferents nivells d'alçada. A la part baixa els veïns han aprofitat el tall creat a la roca pel riu Guadalporcún per construir les seves cases. Es tracta d'un excepcional exemple d'un tipus d'habitatge denominat "abric sota roques" que, a diferència d'altres construccions semi troglodítiques desenvolupades a Andalusia, no excava la roca, sinó que es limita a tancar la paret rocosa i desenvolupa l'habitatge de forma longitudinal.
28 de maig del 2018
Montserrat panoràmic
Unes quantes fotografies panoràmiques de Montserrat.
Montserrat des del puig de l'Àliga, a Canyelles.
Aquesta de 180º està presa des del mirador del restaurant. A baix a l'esquerra podem veure el camí a la Santa Cova. Els dos edificis que es veuen corresponen al funicular que evita haver de pujar un munt de graons. Per aconseguir la panoràmica vaig utilitzar 30 fotogrames distribuïts en tres fileres.
Tot Montserrat vist des del restaurant.
Aquesta està presa des de l'accés al tren de cremallera i s'aprecia una bona part de les instal•lacions del Monestir.
Aquí podem veure la plaça de la Basílica. A la dreta veiem l'edifici del cremallera.
La plaça de la Basílica des d'un altre angle.
Aquesta panoràmica la vaig fer des del camí que va de Sant Joan a Sant Geroni, el punt més alt de Montserrat. Al fons s'aprecia el Monestir.
Perfil montserratí en el que hi destaca el Cavall Bernat (algun dia us explicaré el perquè d'aquest nom)....
El camí de la Santa Cova.
El paisatge de Montserrat vist amb ull de peix.
La Basílica.
I finalment una panoràmica de l'interior de la Basílica poc abans del moment culminant del dia: l'actuació de l'Escolania.
Montserrat des del puig de l'Àliga, a Canyelles.
Aquesta de 180º està presa des del mirador del restaurant. A baix a l'esquerra podem veure el camí a la Santa Cova. Els dos edificis que es veuen corresponen al funicular que evita haver de pujar un munt de graons. Per aconseguir la panoràmica vaig utilitzar 30 fotogrames distribuïts en tres fileres.
Tot Montserrat vist des del restaurant.
Aquesta està presa des de l'accés al tren de cremallera i s'aprecia una bona part de les instal•lacions del Monestir.
Aquí podem veure la plaça de la Basílica. A la dreta veiem l'edifici del cremallera.
La plaça de la Basílica des d'un altre angle.
Perfil montserratí en el que hi destaca el Cavall Bernat (algun dia us explicaré el perquè d'aquest nom)....
El camí de la Santa Cova.
El paisatge de Montserrat vist amb ull de peix.
La Basílica.
I finalment una panoràmica de l'interior de la Basílica poc abans del moment culminant del dia: l'actuació de l'Escolania.
26 de maig del 2018
Boí
Boí és un poble situat a la comarca de l'Alta Ribagorça, en el terme municipal de la Vall de Boí. Tradicionalment ha estat el poble més important de la Vall de Boí, ja que li dóna nom, tot i que no n'és la capital, que es troba a Barruera. Abans de la unió dels antics municipis de Barruera i Durro pertanyia al primer, dels dos termes fusionats el 1965.
Boí té una nucli antic emmurallat, en part aprofitant les roques del lloc i en part les mateixes cases, amb el castell a l'extrem de ponent i l'església de Sant Joan un xic al nord-oest, fora del recinte clos. El poble ha crescut bastant gràcies al turisme hivernal i estiuenc, i s'ha anat formant un nucli modern amb la carretera com a eix vertebrador.
Boí té una nucli antic emmurallat, en part aprofitant les roques del lloc i en part les mateixes cases, amb el castell a l'extrem de ponent i l'església de Sant Joan un xic al nord-oest, fora del recinte clos. El poble ha crescut bastant gràcies al turisme hivernal i estiuenc, i s'ha anat formant un nucli modern amb la carretera com a eix vertebrador.
25 de maig del 2018
La Via Làctia
Ara comença la temporada ideal per observar i fotografiar la Via Làctia ja que durant l'estiu està en un azimut elevat. El setembre de 2016 vam fer una trobada fotogràfica i vam anar a la riera de Merlès, a Santa Maria de Merlès, per tal de fotografiar-la. Feia 3 mesos que no plovia però aquella tarda ho va fer a bots i barrals. Quan es va fer fosc, però, la tempesta marxà i malgrat quedar alguns núvols, encara va sortir una foto bastant "potable".
Aquestes dues primeres fotos són de l'ermita de Lourdes, a Prats de Lluçanès, on ens vam aixoplugar mentre durava la tempesta.
La foto de la Via Làctia. El pont que es veu porta el nom de Pont de Santa Maria de Merlès. Es tracta d'un pont medieval que creua la riera del mateix nom i el vam triar per tal de captar alguna cosa en primer pla a la fotografia; el vam il•luminar amb una llanterna mentre fèiem les exposicions. A sota d'ell es veuen els bassals produïts per la tempesta.
La foto està feta aproximadament a mitjanit. La llum que es veu a l'horitzó és contaminació lumínica procedent dels pobles dels voltants.
Aquestes dues primeres fotos són de l'ermita de Lourdes, a Prats de Lluçanès, on ens vam aixoplugar mentre durava la tempesta.
La foto de la Via Làctia. El pont que es veu porta el nom de Pont de Santa Maria de Merlès. Es tracta d'un pont medieval que creua la riera del mateix nom i el vam triar per tal de captar alguna cosa en primer pla a la fotografia; el vam il•luminar amb una llanterna mentre fèiem les exposicions. A sota d'ell es veuen els bassals produïts per la tempesta.
La foto està feta aproximadament a mitjanit. La llum que es veu a l'horitzó és contaminació lumínica procedent dels pobles dels voltants.
22 de maig del 2018
El Penyal d'Ifac
El penyal d'Ifac és una enorme massa calcària que cau de manera abrupta des de 332 m d'altitud fins al mar. Està unit a terra per un istme detrític. Per les seves característiques físiques, és un vèrtex geodèsic de tercer ordre que en el seu moment fou utilitzat per a la triangulació d'Espanya.
A començament del segle XIX es va obrir un túnel que travessa una de les parets per la part nord-est. Des de llavors es pot ascendir per un camí fins al cim.
Al seu entorn destaquen les Salines de Calp que, segons Jessen, formaven una llacuna que, en temps dels grecs, s'estenia des del penyal fins a les muntanyes més pròximes. Posteriorment, va ser tancada per un cordó i reblada per arenes transportades pel vent. La llacuna fou convertida més tard en salines, que van ser abandonades al segle XVII per a després ser novament recuperades.
Amb 45 hectàrees protegides, es tracta d'un dels parcs europeus de menor extensió. Tanmateix, les característiques bioclimàtiques, la naturalesa dels seus sòls bàsics, la situació i l'orientació, confereixen una gran singularitat i varietat a la seva vegetació. En les seves Observaciones (1795), el botànic Cavanilles ja va saber apreciar la riquesa de flora i fauna d'aquest monument natural.
Aquest paratge de 47 hectàrees va ser declarat parc natural pel govern valencià el 28 de gener de 1987.
El Penyal des de Calp.
Comencem la pujada.
La primavera ens obsequia amb uns colors exuberants.
Calp des de les altures.
Des d'aquí es veu la barbaritat que han fet en tota la costa de la Comunitat Valenciana. Una foto val més que 1000 paraules....
Al darrera dels gratacels es veuen les antigues salines. Gent del país ens va comentar que fa temps que tenen la intenció de dessecar-les per construir-hi. Això seria un crim!
Arribem al túnel. A partir d'aquí el camí es torna molt perillós degut a que les pedres estan molt desgastades i llisquen molt. El vam haver de pujar ajudats per una corda que fa de barana.
Una vegada a l'altre costat del túnel el camí ha canviat totalment. Ja no és apte per segons qui, i nosaltres, per l'edat que tenim, no ens vam voler arriscar. Una patinada i baixes més de 200 metres de cop!
Un primer pla de l'imponent penyal.
Finalment, una imatge des de la urbanització Bona Vista.
A començament del segle XIX es va obrir un túnel que travessa una de les parets per la part nord-est. Des de llavors es pot ascendir per un camí fins al cim.
Al seu entorn destaquen les Salines de Calp que, segons Jessen, formaven una llacuna que, en temps dels grecs, s'estenia des del penyal fins a les muntanyes més pròximes. Posteriorment, va ser tancada per un cordó i reblada per arenes transportades pel vent. La llacuna fou convertida més tard en salines, que van ser abandonades al segle XVII per a després ser novament recuperades.
Amb 45 hectàrees protegides, es tracta d'un dels parcs europeus de menor extensió. Tanmateix, les característiques bioclimàtiques, la naturalesa dels seus sòls bàsics, la situació i l'orientació, confereixen una gran singularitat i varietat a la seva vegetació. En les seves Observaciones (1795), el botànic Cavanilles ja va saber apreciar la riquesa de flora i fauna d'aquest monument natural.
Aquest paratge de 47 hectàrees va ser declarat parc natural pel govern valencià el 28 de gener de 1987.
El Penyal des de Calp.
Comencem la pujada.
La primavera ens obsequia amb uns colors exuberants.
Calp des de les altures.
Des d'aquí es veu la barbaritat que han fet en tota la costa de la Comunitat Valenciana. Una foto val més que 1000 paraules....
Al darrera dels gratacels es veuen les antigues salines. Gent del país ens va comentar que fa temps que tenen la intenció de dessecar-les per construir-hi. Això seria un crim!
Arribem al túnel. A partir d'aquí el camí es torna molt perillós degut a que les pedres estan molt desgastades i llisquen molt. El vam haver de pujar ajudats per una corda que fa de barana.
Una vegada a l'altre costat del túnel el camí ha canviat totalment. Ja no és apte per segons qui, i nosaltres, per l'edat que tenim, no ens vam voler arriscar. Una patinada i baixes més de 200 metres de cop!
Un primer pla de l'imponent penyal.
Finalment, una imatge des de la urbanització Bona Vista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)