A començament del segle XIX es va obrir un túnel que travessa una de les parets per la part nord-est. Des de llavors es pot ascendir per un camí fins al cim.
Al seu entorn destaquen les Salines de Calp que, segons Jessen, formaven una llacuna que, en temps dels grecs, s'estenia des del penyal fins a les muntanyes més pròximes. Posteriorment, va ser tancada per un cordó i reblada per arenes transportades pel vent. La llacuna fou convertida més tard en salines, que van ser abandonades al segle XVII per a després ser novament recuperades.
Amb 45 hectàrees protegides, es tracta d'un dels parcs europeus de menor extensió. Tanmateix, les característiques bioclimàtiques, la naturalesa dels seus sòls bàsics, la situació i l'orientació, confereixen una gran singularitat i varietat a la seva vegetació. En les seves Observaciones (1795), el botànic Cavanilles ja va saber apreciar la riquesa de flora i fauna d'aquest monument natural.
Aquest paratge de 47 hectàrees va ser declarat parc natural pel govern valencià el 28 de gener de 1987.
El Penyal des de Calp.
Comencem la pujada.
La primavera ens obsequia amb uns colors exuberants.
Calp des de les altures.
Des d'aquí es veu la barbaritat que han fet en tota la costa de la Comunitat Valenciana. Una foto val més que 1000 paraules....
Al darrera dels gratacels es veuen les antigues salines. Gent del país ens va comentar que fa temps que tenen la intenció de dessecar-les per construir-hi. Això seria un crim!
Arribem al túnel. A partir d'aquí el camí es torna molt perillós degut a que les pedres estan molt desgastades i llisquen molt. El vam haver de pujar ajudats per una corda que fa de barana.
Una vegada a l'altre costat del túnel el camí ha canviat totalment. Ja no és apte per segons qui, i nosaltres, per l'edat que tenim, no ens vam voler arriscar. Una patinada i baixes més de 200 metres de cop!
Un primer pla de l'imponent penyal.
Finalment, una imatge des de la urbanització Bona Vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada