La floració dels presseguers a Aitona converteix els camps en un espectacle que atrau milers de visitants a l'inici de la primavera.
Cada primavera, el municipi d'Aitona a Lleida es prepara per a un dels seus moments més esperats: la floració dels presseguers. Durant aquestes setmanes, milers d'hectàrees de cultius fruiters es transformen en un paisatge espectacular que, més enllà de captivar els seus habitants, s'ha consolidat com una de les grans destinacions naturals de la temporada.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleida. Mostrar tots els missatges
16 d’abril del 2026
26 de gener del 2022
La vall d’Aran
El nostre primer viatge des del febrer de l’any 2020: El passat agost vam estar uns dies a la Vall d'Aran. Qui no la coneix?
Us deixo unes quantes fotos d'alguns dels llocs que vam visitar amb la descripció corresponent; més endavant ja aprofundiré en els detalls. Per cert, vam estar a l'hotel Urogallo, al centre de Vielha. Hotel senzill, molt net, adaptat al Covid, amb bon menjar casolà i l'habitació petita però suficient (tampoc hi passem el temps).
A l'arribada i després de dinar ens dirigírem a Bagergue, el poble més alt de la vall situat a 1419 metres. Totes les èpoques de l'any tenen la seva esplendor: els hiverns amb neu abundant, a la primavera les flors cobreixen tots els prats, l'estiu omple de vida totes les muntanyes i a la tardor es contempla un festival de colors. Bagergue ostenta la màxima distinció en el moviment de viles florides. Això és tot el que vam poder fer el primer dia, ja que ens va començar a ploure i ens vam haver de refugiar en un bar de la plaça dera Glèisa, a Vielha, on vam degustar una tapeta de magret d'ànec amb salsa de foie i una broqueta de verdures en tempura i salsa romesco. El segon dia, amb un temps excel·lent que ens va acompanyar la resta de la nostra estada, ens vam dirigir a l'Artiga de Varradós per fotografiar la praderia i l'impressionant “Sauth deth Pish”, una cascada doble de la que avui us mostro un detall. Li tenia ganes a aquest lloc ja que durant el nostre viatge de lluna de mel fa 45 anys vam trobar la pista forestal tallada per una allau i no vam poder accedir a la zona. Tot seguit ens vàrem desplaçar a l'altra punta de la vall per fotografiar la cascada del Gerber, a prop del Port de la Bonaigua, una de les dues rutes d'accés a la vall des d'Espanya, quan no està tancada per la neu. El Port de la Bonaigua. I a la tornada encara ens va donar temps de visitar el santuari de Montgarri, actualment deshabitat però amb un alberg-restaurant en funcionament. El tercer dia visitàrem Aran Park, un parc zoològic amb animals autòctons en semi llibertat. Es poden veure: cabres pirinenques, cérvols, cabirols, daines, grèvols, linxs, llops, marmotes, llúdrigues, óssos bruns… Seguidament ens vam dirigir a la Bassa d’Oles i al majestuós bosc de pi roig de Varicauba. La Bassa d’Oles és un petit llac molt conegut i freqüentat pels aranesos. A la tarda ens dedicàrem a visitar la ciutat de Vielha amb la seva església parroquial dedicada a Sant Miquel (Església de Sant Miquèu). Entre d’altres, hi podem admirar la talla romànica de fusta policromada del Crist de Mijaran, del segle XIII. L'Arriu Nere (Riu Negre) al seu pas per Vielha. A la ciutat s'uneix amb el riu Garona, únic riu espanyol que segueix el seu curs i desemboca a l'oceà Atlàntic francès. L'Arriu Nere a la dreta i el Garona a l’esquerra en la seva unió a Vielha. El darrer dia visitàrem les praderies d'Era Artiga de Lin amb la imponent i curiosa cascada dels Uelhs deth joeu (ulls del diable). Aquesta cascada es forma amb les aigües procedents del desglaç de la glacera de l'Aneto; el riu desapareix al forat conegut com a “Forau d'Aigualluts” a la província d'Osca i reapareix a 4 quilòmetres entre les pedres de l'esmentada cascada. I a la tornada ens dirigírem a Espot per visitar el Parc Nacional d'Aigüestortes i Llac de Sant Maurici pel vessant del llac. Un cop allà, també vàrem visitar la cascada de la Ratera, a mitja hora de camí. La nostra intenció per al dia que marxàvem era pujar al telecadira Blanhiblar des del Pla de Beret, on des del seu cim es contemplen uns fantàstics paisatges de l'Aneto i de la Val de Ruda, però un dolor al tendó d'Aquil·les m'ho va desaconsellar: Havia de conduir de tornada més de 350 Km. Un altre any serà si hi ha ocasió...
Us deixo unes quantes fotos d'alguns dels llocs que vam visitar amb la descripció corresponent; més endavant ja aprofundiré en els detalls. Per cert, vam estar a l'hotel Urogallo, al centre de Vielha. Hotel senzill, molt net, adaptat al Covid, amb bon menjar casolà i l'habitació petita però suficient (tampoc hi passem el temps).
A l'arribada i després de dinar ens dirigírem a Bagergue, el poble més alt de la vall situat a 1419 metres. Totes les èpoques de l'any tenen la seva esplendor: els hiverns amb neu abundant, a la primavera les flors cobreixen tots els prats, l'estiu omple de vida totes les muntanyes i a la tardor es contempla un festival de colors. Bagergue ostenta la màxima distinció en el moviment de viles florides. Això és tot el que vam poder fer el primer dia, ja que ens va començar a ploure i ens vam haver de refugiar en un bar de la plaça dera Glèisa, a Vielha, on vam degustar una tapeta de magret d'ànec amb salsa de foie i una broqueta de verdures en tempura i salsa romesco. El segon dia, amb un temps excel·lent que ens va acompanyar la resta de la nostra estada, ens vam dirigir a l'Artiga de Varradós per fotografiar la praderia i l'impressionant “Sauth deth Pish”, una cascada doble de la que avui us mostro un detall. Li tenia ganes a aquest lloc ja que durant el nostre viatge de lluna de mel fa 45 anys vam trobar la pista forestal tallada per una allau i no vam poder accedir a la zona. Tot seguit ens vàrem desplaçar a l'altra punta de la vall per fotografiar la cascada del Gerber, a prop del Port de la Bonaigua, una de les dues rutes d'accés a la vall des d'Espanya, quan no està tancada per la neu. El Port de la Bonaigua. I a la tornada encara ens va donar temps de visitar el santuari de Montgarri, actualment deshabitat però amb un alberg-restaurant en funcionament. El tercer dia visitàrem Aran Park, un parc zoològic amb animals autòctons en semi llibertat. Es poden veure: cabres pirinenques, cérvols, cabirols, daines, grèvols, linxs, llops, marmotes, llúdrigues, óssos bruns… Seguidament ens vam dirigir a la Bassa d’Oles i al majestuós bosc de pi roig de Varicauba. La Bassa d’Oles és un petit llac molt conegut i freqüentat pels aranesos. A la tarda ens dedicàrem a visitar la ciutat de Vielha amb la seva església parroquial dedicada a Sant Miquel (Església de Sant Miquèu). Entre d’altres, hi podem admirar la talla romànica de fusta policromada del Crist de Mijaran, del segle XIII. L'Arriu Nere (Riu Negre) al seu pas per Vielha. A la ciutat s'uneix amb el riu Garona, únic riu espanyol que segueix el seu curs i desemboca a l'oceà Atlàntic francès. L'Arriu Nere a la dreta i el Garona a l’esquerra en la seva unió a Vielha. El darrer dia visitàrem les praderies d'Era Artiga de Lin amb la imponent i curiosa cascada dels Uelhs deth joeu (ulls del diable). Aquesta cascada es forma amb les aigües procedents del desglaç de la glacera de l'Aneto; el riu desapareix al forat conegut com a “Forau d'Aigualluts” a la província d'Osca i reapareix a 4 quilòmetres entre les pedres de l'esmentada cascada. I a la tornada ens dirigírem a Espot per visitar el Parc Nacional d'Aigüestortes i Llac de Sant Maurici pel vessant del llac. Un cop allà, també vàrem visitar la cascada de la Ratera, a mitja hora de camí. La nostra intenció per al dia que marxàvem era pujar al telecadira Blanhiblar des del Pla de Beret, on des del seu cim es contemplen uns fantàstics paisatges de l'Aneto i de la Val de Ruda, però un dolor al tendó d'Aquil·les m'ho va desaconsellar: Havia de conduir de tornada més de 350 Km. Un altre any serà si hi ha ocasió...
16 d’abril del 2020
Sant Quirc de Durro
L'ermita de Sant Quirc es troba a la localitat de Durro dins de la vall de Boí (Pirineu de Lleida). Està emplaçada prop de la població, a una alçada de 1498 m, l'accés de la qual és fàcil a través d'una pista forestal. Des d'aquest lloc s'observa una bellíssima panoràmica de la vall tancat al lluny pel massís de Coma-ho-Formo i els dos Besiberri (nord i sud). El 1992 va ser declarada Bé d'Interès Cultural i el 2000, Patrimoni de la Humanitat per la Unesco dins el conjunt de les Esglésies romàniques catalanes de la Vall de Boí.
La planta és d'una sola nau tancada amb volta de canó, que acaba en un absis amb volta de tambor. En tot l'edifici només s'obren tres obertures: una finestra en forma d'espitllera al centre de l'absis, un òcul petit en aquest mateix lloc i una altra finestreta a la façana dels peus. La porta d'accés (situada a la façana sud) és un arc de mig punt amb dovelles molt tosques. En restauracions posteriors se li va afegir un campanar de cadireta.
L'església va tenir en el seu origen un altar romànic decorat amb pintura sobre taula, dedicat a Santa Julita i Sant Quirc, obra molt valuosa que es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Recorda les pintures de les esglésies de Taüll i Boí i presenta també alguna analogia amb els frescos de Santa Maria de València d'Àneu. Les figures de les diferents escenes són molt estilitzades i expressives. Es tracta d'una narració sobre el martiri de Santa Julita i el seu fill Sant Quirc. A la foto del frontal de l'altar que veurem al final del reportatge hi ha la descripció completa de la taula.
També veiem una font molt curiosa que es troba a pocs metres de l'ermita, que rep el nom de Font de Sant Quirc.
El martiri de Santa Julita i el seu fill Quirc.
La santa ocupa un lloc preferent en el centre del frontal, emmarcada en màndorla i amb el seu fill en braços. Els dos personatges van nimbats. En els costats i al costat de la màndorla l'espai està dividit en quatre escenes, dues a cada costat. A dalt a l'esquerra, dos botxins procedeixen a tallar amb una serra el cos de Santa Julita nu de cintura cap amunt. La lectura segueix a l'altre costat de la màndorla, a dalt a la dreta on els botxins tracten de clavar al cap de la santa uns claus amb l'ajuda de sengles martells molt ben dibuixats.
L'episodi continua en el requadre de sota; els mateixos botxins donen cops amb les seves espases al cos de Santa Julita que resisteix dempeus presentant diverses ferides. Finalment el requadre de l'esquerra, a sota, presenta l'escena de Santa Julita i el seu fill dins del calder bullint mentre les estilitzades figures dels botxins tracten de subjectar amb les seves espases. El marc del frontal està decorat amb motius geomètrics i vegetals.
La planta és d'una sola nau tancada amb volta de canó, que acaba en un absis amb volta de tambor. En tot l'edifici només s'obren tres obertures: una finestra en forma d'espitllera al centre de l'absis, un òcul petit en aquest mateix lloc i una altra finestreta a la façana dels peus. La porta d'accés (situada a la façana sud) és un arc de mig punt amb dovelles molt tosques. En restauracions posteriors se li va afegir un campanar de cadireta.
L'església va tenir en el seu origen un altar romànic decorat amb pintura sobre taula, dedicat a Santa Julita i Sant Quirc, obra molt valuosa que es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Recorda les pintures de les esglésies de Taüll i Boí i presenta també alguna analogia amb els frescos de Santa Maria de València d'Àneu. Les figures de les diferents escenes són molt estilitzades i expressives. Es tracta d'una narració sobre el martiri de Santa Julita i el seu fill Sant Quirc. A la foto del frontal de l'altar que veurem al final del reportatge hi ha la descripció completa de la taula.
També veiem una font molt curiosa que es troba a pocs metres de l'ermita, que rep el nom de Font de Sant Quirc.
El martiri de Santa Julita i el seu fill Quirc.
La santa ocupa un lloc preferent en el centre del frontal, emmarcada en màndorla i amb el seu fill en braços. Els dos personatges van nimbats. En els costats i al costat de la màndorla l'espai està dividit en quatre escenes, dues a cada costat. A dalt a l'esquerra, dos botxins procedeixen a tallar amb una serra el cos de Santa Julita nu de cintura cap amunt. La lectura segueix a l'altre costat de la màndorla, a dalt a la dreta on els botxins tracten de clavar al cap de la santa uns claus amb l'ajuda de sengles martells molt ben dibuixats.
L'episodi continua en el requadre de sota; els mateixos botxins donen cops amb les seves espases al cos de Santa Julita que resisteix dempeus presentant diverses ferides. Finalment el requadre de l'esquerra, a sota, presenta l'escena de Santa Julita i el seu fill dins del calder bullint mentre les estilitzades figures dels botxins tracten de subjectar amb les seves espases. El marc del frontal està decorat amb motius geomètrics i vegetals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
































