El nostre primer viatge des del febrer de l’any 2020: El passat agost vam estar uns dies a la Vall d'Aran. Qui no la coneix?
Us deixo unes quantes fotos d'alguns dels llocs que vam visitar amb la descripció corresponent; més endavant ja aprofundiré en els detalls. Per cert, vam estar a l'hotel Urogallo, al centre de Vielha. Hotel senzill, molt net, adaptat al Covid, amb bon menjar casolà i l'habitació petita però suficient (tampoc hi passem el temps).
A l'arribada i després de dinar ens dirigírem a Bagergue, el poble més alt de la vall situat a 1419 metres. Totes les èpoques de l'any tenen la seva esplendor: els hiverns amb neu abundant, a la primavera les flors cobreixen tots els prats, l'estiu omple de vida totes les muntanyes i a la tardor es contempla un festival de colors. Bagergue ostenta la màxima distinció en el moviment de viles florides. Això és tot el que vam poder fer el primer dia, ja que ens va començar a ploure i ens vam haver de refugiar en un bar de la plaça dera Glèisa, a Vielha, on vam degustar una tapeta de magret d'ànec amb salsa de foie i una broqueta de verdures en tempura i salsa romesco.
El segon dia, amb un temps excel·lent que ens va acompanyar la resta de la nostra estada, ens vam dirigir a l'Artiga de Varradós per fotografiar la praderia i l'impressionant “Sauth deth Pish”, una cascada doble de la que avui us mostro un detall. Li tenia ganes a aquest lloc ja que durant el nostre viatge de lluna de mel fa 45 anys vam trobar la pista forestal tallada per una allau i no vam poder accedir a la zona.
Tot seguit ens vàrem desplaçar a l'altra punta de la vall per fotografiar la cascada del Gerber, a prop del Port de la Bonaigua, una de les dues rutes d'accés a la vall des d'Espanya, quan no està tancada per la neu.
El Port de la Bonaigua.
I a la tornada encara ens va donar temps de visitar el santuari de Montgarri, actualment deshabitat però amb un alberg-restaurant en funcionament.
El tercer dia visitàrem Aran Park, un parc zoològic amb animals autòctons en semi llibertat. Es poden veure: cabres pirinenques, cérvols, cabirols, daines, grèvols, linxs, llops, marmotes, llúdrigues, óssos bruns…
Seguidament ens vam dirigir a la Bassa d’Oles i al majestuós bosc de pi roig de Varicauba. La Bassa d’Oles és un petit llac molt conegut i freqüentat pels aranesos.
A la tarda ens dedicàrem a visitar la ciutat de Vielha amb la seva església parroquial dedicada a Sant Miquel (Església de Sant Miquèu). Entre d’altres, hi podem admirar la talla romànica de fusta policromada del Crist de Mijaran, del segle XIII.
L'Arriu Nere (Riu Negre) al seu pas per Vielha. A la ciutat s'uneix amb el riu Garona, únic riu espanyol que segueix el seu curs i desemboca a l'oceà Atlàntic francès.
L'Arriu Nere a la dreta i el Garona a l’esquerra en la seva unió a Vielha.
El darrer dia visitàrem les praderies d'Era Artiga de Lin amb la imponent i curiosa cascada dels Uelhs deth joeu (ulls del diable). Aquesta cascada es forma amb les aigües procedents del desglaç de la glacera de l'Aneto; el riu desapareix al forat conegut com a “Forau d'Aigualluts” a la província d'Osca i reapareix a 4 quilòmetres entre les pedres de l'esmentada cascada.
I a la tornada ens dirigírem a Espot per visitar el Parc Nacional d'Aigüestortes i Llac de Sant Maurici pel vessant del llac. Un cop allà, també vàrem visitar la cascada de la Ratera, a mitja hora de camí.
La nostra intenció per al dia que marxàvem era pujar al telecadira Blanhiblar des del Pla de Beret, on des del seu cim es contemplen uns fantàstics paisatges de l'Aneto i de la Val de Ruda, però un dolor al tendó d'Aquil·les m'ho va desaconsellar: Havia de conduir de tornada més de 350 Km. Un altre any serà si hi ha ocasió...
