Venim de lluny, Caliavels (1071), més tard, Chaiauels, Canavalls , Chaiavellis, Canavells, i avui som Casavells.
L’aigua ens va donar el nom, d’origen Celta i que traduiríem com ‘terra de llacs’. També ens va portar el paludisme. Tan grans van ser els estralls que les dones que havien sobreviscut, immunitzades, serien per norma a Casavells per sempre. Amb el segles van anar guanyant terres fèrtils a l’aigua, temps de cànem i boga –d’aquí Bogarrella- i a vendre cistells , oques i pollastres al mercat ara de la Bisbal. I tanquem el cercle amb els nostres pares, avis o besavis pescant-hi anguiles i penques.
Eren temps feudals, i sembla que la col·legiata d’Ullà la va acabar patrocinant l’Església de Sant Genís, consagrada el 1182. I associacions i confraries, i com diu Rucabado, curiositat amb una, el Ciri dels Estrangers, 1693! Ara li diríem dels forasters.
Gent múrria la de Casavells, el 1808 van venir els francesos amb la divisió italiana Mazzuchelli i no van trobar ningú al poble i els rebosts buits. Dies més tard hi batejàvem el fill d’en Miquel Ferrer i la Teresa Gasull, en Miquel, i només 13 dies més tard de la visita en Pere Rat feia testament al poble.
L’empenta necessària, per la lluita contra els mosquits, contra els francesos, per la guerra civil que va estripar el poble i per recosir-lo, empenta per gratar la terra per viure, per aixecar una pista poliesportiva en pocs diumenges.
Amb lligams amb el comptat d’Empúries, Ullà per l’Església, Ullastret pel comerç i des del 1969 dins del municipi de Corçà, i abraçats amb Matajudaica amb qui mantenim una relació curiosa, festa major i cementeri, som.
Hereus d’immunitzades, d’estrangers o forasters, de la terra, la suor, l’aigua, el foc, de la tramuntana, al país petit -quanta raó Lluís- fent equilibris de pors, la de sentir-nos sols i la de ser massa grans.
