Una de les seves característiques principals és la unitat d’estil arquitectònic. Són construccions dutes a terme durant els segles XI i XII seguint els models provinents del nord d’Itàlia, el romànic llombard, que es caracteritza per la funcionalitat de les seves construccions, l’acurat treball de la pedra, els esvelts campanars de torre, i la decoració exterior d’arquets cecs i bandes llombardes.
Les esglésies romàniques de la Vall de Boí són el reflex artístic d’una societat estructurada entorn de les jerarquies eclesiàstiques i senyorials, personificades en aquest cas en els senyors d’Erill i el bisbat de Roda d’Isàbena, promotors dels temples de la vall. Dins d’aquesta societat medieval, l’església complia, no només una funció religiosa, sinó que també tenia un important paper social, com a lloc de reunió i refugi del poble. En el cas de la Vall de Boí, aquesta funció social dels temples s’evidencia en la utilització dels seus esvelts campanars de torre com a elements de comunicació i vigilància.
En aquest blog de viatges ja han aparegut diversos reportatges de la Vall de Boí, però faltaven algunes de les esglésies declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO, com són Sant Feliu de Barruera, L’Assumpció de Cóll i Santa Maria de Cardet.
Sant Feliu de Barruera
Originària dels segles XI i XII, al llarg dels segles ha patit nombroses modificacions. És una església pràcticament sense elements ornamentals, però que en canvi destaca pel seu campanar, diferent de la resta dels que hi ha a la vall.
L'única de les esglésies romàniques de la Vall de Boí que pertany a la diòcesi de Lleida (la resta depenen de la d'Urgell) fou erigida entre els segles XI i XIII. El primer que sorprèn és la sensació d'unitat estilística, tenint en compte que gairebé totes les altres presenten nombroses modificacions respecte al projecte primitiu. En aquest cas, a l'estructura original s'hi afegeix alguna incorporació del gòtic tardà, però s'hi interrelaciona de manera prou cohesionada.
Malgrat l'aparent senzillesa que mostra, la construcció d'aquest edifici (segle XIII) té una història curiosa. El fort pendent del terreny, entre altres causes, obligà a buscar fórmules imaginatives que garantissin l'equilibri de l'estructura. Això s'aconseguí edificant un absis molt més alt que el cos principal de l'església (una sola nau) i situant-lo en dos nivells d'alçària diferents: l'un que correspon a la cripta (l'única del conjunt romànic de la vall) i l'altre, a l'església.
