L’església de Sant Nicolau, la Capella Sixtina valenciana (2)

Fa un temps vaig pujar un reportatge de l’església de Sant Nicolau a València, i avui veurem els detalls de les pintures. Veureu algunes fotos repetides, però és per situar-nos en el context de l’obra.

Els frescos destaquen pel seu caràcter narratiu: la nau està dividida conceptualment en dos: una meitat compte la vida i miracles de Sant Nicolau, del qual s'explica que va treure de la misèria a un pare i de la prostitució a les seves tres filles, lliurant dons anònimament, el que va donar origen al mite de Santa Claus; i l'altra, la història de Sant Pere Màrtir. Són els dos sants als que està dedicada l'església.

Començant pels peus de l’església, hi ha les de

Sant Pere Màrtir:
1.- Fill d’heretges albigesos, vol convertir son oncle resant el Credo.
2.- A Bolonya, amb 15 anys ingressa en els Dominics.
3.- Fa parlar un nen mut.
4.- Predicant, fa aparèixer un núvol perquè els oients tinguin ombra i converteix un heretge que li ho havia demanat.
5.- De camí a Milà és assassinat per dos heretges. Abans de morir va escriure amb la seua sang: Credo in unum Deum.
6.- Exposició del seu cadàver.

Les de Sant Nicolau:
1.- Com no podia fer-li almoina, sana una impedida.
2.- Diposita secretament la dot de tres joves pobres per evitar que es facin prostitutes.
3.- Ressuscita un vailet mort en un incendi.
4.- Ja bisbe, ressuscita tres nens que havia cuinat un posader.
5.- Al concili de Nicea s’enfronta amb l’heretge Arri.
6.- Exposició del seu cadàver.

Al centre del presbiteri es representa l’entronització a la Glòria dels dos sants.

Aquestes pintures van ser restaurades el 1920 per José Renau Montoro, i novament el 2015/16 per la UPV, amb patrocini de la Fundació Hortènsia Herrero, esposa de Joan Roig, amo de Mercadona, amb un magnífic resultat, la recuperació de la lluminositat i esplendor originals.

Sant Pere Màrtir:
Fill d’heretges albigesos, vol convertir son oncle resant el Credo.

A Bolonya, amb 15 anys ingressa en els Dominics.

Fa parlar un nen mut.

Predicant, fa aparèixer un núvol perquè els oients tinguin ombra i converteix un heretge que li ho havia demanat.

De camí a Milà és assassinat per dos heretges. Abans de morir va escriure amb la seva sang: Credo in unum Deum.

Exposició del seu cadàver.

Les de Sant Nicolau:
Com no podia fer-li almoina, sana una impedida.

Diposita secretament la dot de tres joves pobres per evitar que es facin prostitutes.

Ressuscita un vailet mort en un incendi.

Ja bisbe, ressuscita tres nens que havia cuinat un posader.

Al concili de Nicea s’enfronta amb l’heretge Arri.

Exposició del seu cadàver.

Al centre del presbiteri es representa l’entronització a la Glòria dels dos sants.

Els jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar

Els Jardins de Santa Clotilde, situats en un paratge de gran bellesa a la vora del mar, van néixer fruit de la determinació de Raül Roviralta i Astoul, Marquès de Roviralta, que el 1918 va comprar uns terrenys destinats a la plantació de vinyes de la zona coneguda com la Boadella, amb la intenció de construir-hi una propietat aïllada, en contacte amb la natura i oberta al mar. En 1919, Roviralta va encarregar el projecte dels jardins a un jove paisatgista i arquitecte: Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

Els Jardins de Santa Clotilde són considerats l'exemple i paradigma de jardí noucentista. L'arquitecte era un jove que participava dels corrents artístics preponderants en aquella època, com el Noucentisme, un moviment existent a Catalunya a principis de segle XX, que buscava la recuperació de les formes clàssiques mitjançant la recerca de la simetria, la proporció i el ordre.

Rubió i Tudurí va dissenyar els jardins de Santa Clotilde de manera que s'adaptessin perfectament a l'orografia d'un terreny molt gran. El disseny parteix d'uns eixos visuals que marquen les línies arquitectòniques utilitzant cortines d'arbres. D'aquesta manera s'aconsegueix una continuïtat entre el jardí i la naturalesa del voltant (fins i tot amb el mar) sense perdre, però, l'autonomia formal de l'espai. Un altre tret característic dels jardins de Santa Clotilde és l'absència de murs de contenció, que han estat substituïts per terraplens suaus (a diferència del model italià, que utilitza parets d'arbres com murs per tancar el perímetre) i la utilització de l'esglaonament del terreny en terrasses i la cruïlla de camins mitjançant rampes i escales que permeten salvar els desnivells.

Els jardins s'organitzen al voltant de l'escalinata principal, coneguda com la "Escala de les Sirenes", que baixa des de l'esplanada de la casa fins al mar i és creuada per tres camins.

Es van trobant escultures al llarg de tot el recorregut, situades amb l'objectiu d'anar creant diferents punts d'interès, com el grup de sirenes en bronze de l'escultora Maria Llimona. En total vint-i-cinc escultures que poden ser classificades per grups, en funció de criteris temàtics.

Un altre element destacat del jardí és l'aigua, que s'utilitza tant en moviment (en fonts i deus), com quieta (en diversos estanys); es pot considerar un dels elements conductors dels jardins. La presència de l'aigua es localitza a l'estany del Nimfeu, a l'estany dels Cupidos, a l'estany de Venus i Cupido i amb el mar Mediterrani present com a rerefons des de gairebé tots els punts del jardí.

Les olors de resines, llorers, plantes aromàtiques i de la mar contribueixen a crear contacte amb la natura i al mateix temps, sensació d'aïllament i de comunió amb el paisatge. I després, el soroll de la mar de fons, del moviment de la vegetació i de les deus, creen una melodia on el seu punt àlgid s'aconsegueix en l'escala de les Sirenes, on, de forma harmònica es percep la remor de les onades que va creixent a mesura que es baixen les escales.

La Casa-Museu de Salvador Dalí a Portlligat, Cadaqués.

El pare de Dalí el va desheretar quan va saber que tenia una relació amb Gala, una russa casada i 11 anys més gran que ell, i li va prohibir que tornés a Cadaqués.

Corria l'any 1930 quan Dalí i Gala van comprar una barraca de pescadors a Portlligat (dins el municipi de Cadaqués); la cabana de Lidia Noguer. Aquesta barraca, juntament amb la posterior adquisició d'altres, es va anar transformant en una laberíntica casa on el pintor i la seva musa van residir llargues temporades. Des d'aquest 1930 i fins a 1982, exceptuant els anys de la Guerra Civil i fins a 1948, aquesta casa va ser la residència habitual de la parella. A la mort de Gala el 1982, Dalí es va traslladar a Púbol i la casa va quedar tancada. Després de la mort de Salvador Dalí el 1989 la casa va quedar en un compàs d'espera fins que el 1994 es va decidir transformar-la en museu.

En aquesta ocasió us mostraré l'exterior i interior de la casa, deixant per a una altra ocasió les seves terrasses i jardins, ja que disposo de moltíssim material i es faria molt feixuc mostrar en una sola entrada tot el que vull compartir.

Portlligat és una caleta que dista 1 Km aproximadament de Cadaqués.

En el seu petit embarcador es troba la barca de Gala.

La casa-Museu de Dalí.

L'entrada a la casa està comandada per un ós, regal d'Edward James a la parella i també hi ha un mussol dissecat. A la casa també veurem cignes i un lleó entre d'altres. Aquests animals demostren el gust de Dalí per la taxidèrmia.

Els llibres de la biblioteca són de cartró pedra. A la part superior es poden veure 3 cignes dissecats.

Gala també tenia el seu espai privat, La Sala Oval. És una sala esfèrica construïda el 1961.

Altres estances que cal travessar per anar a la Sala Oval són el tocador de Gala i l'habitació de les fotografies, amb armaris plens de fotos i portades de revistes.

Escala cap les estances de Dalí i Gala.

Dalí es vantava de ser el primer a veure els raigs del sol a Espanya. Tant que, en l'anomenada sala groga, va col·locar un mirall apuntant al llit per "capturar" aquests primers rajos.

La sumptuosa habitació de Dalí i Gala.

A Gala li agradava molt l'olor de la flor de Sant Joan i en tenia per tot arreu.

La cambra de bany.

L'estudi del pintor. A la casa hi ha dos quadres inacabats.

La casa està plena de detalls.

Algunes altres sales de la Casa-Museu Dalí.