Els jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar

Els Jardins de Santa Clotilde, situats en un paratge de gran bellesa a la vora del mar, van néixer fruit de la determinació de Raül Roviralta i Astoul, Marquès de Roviralta, que el 1918 va comprar uns terrenys destinats a la plantació de vinyes de la zona coneguda com la Boadella, amb la intenció de construir-hi una propietat aïllada, en contacte amb la natura i oberta al mar. En 1919, Roviralta va encarregar el projecte dels jardins a un jove paisatgista i arquitecte: Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

Els Jardins de Santa Clotilde són considerats l'exemple i paradigma de jardí noucentista. L'arquitecte era un jove que participava dels corrents artístics preponderants en aquella època, com el Noucentisme, un moviment existent a Catalunya a principis de segle XX, que buscava la recuperació de les formes clàssiques mitjançant la recerca de la simetria, la proporció i el ordre.

Rubió i Tudurí va dissenyar els jardins de Santa Clotilde de manera que s'adaptessin perfectament a l'orografia d'un terreny molt gran. El disseny parteix d'uns eixos visuals que marquen les línies arquitectòniques utilitzant cortines d'arbres. D'aquesta manera s'aconsegueix una continuïtat entre el jardí i la naturalesa del voltant (fins i tot amb el mar) sense perdre, però, l'autonomia formal de l'espai. Un altre tret característic dels jardins de Santa Clotilde és l'absència de murs de contenció, que han estat substituïts per terraplens suaus (a diferència del model italià, que utilitza parets d'arbres com murs per tancar el perímetre) i la utilització de l'esglaonament del terreny en terrasses i la cruïlla de camins mitjançant rampes i escales que permeten salvar els desnivells.

Els jardins s'organitzen al voltant de l'escalinata principal, coneguda com la "Escala de les Sirenes", que baixa des de l'esplanada de la casa fins al mar i és creuada per tres camins.

Es van trobant escultures al llarg de tot el recorregut, situades amb l'objectiu d'anar creant diferents punts d'interès, com el grup de sirenes en bronze de l'escultora Maria Llimona. En total vint-i-cinc escultures que poden ser classificades per grups, en funció de criteris temàtics.

Un altre element destacat del jardí és l'aigua, que s'utilitza tant en moviment (en fonts i deus), com quieta (en diversos estanys); es pot considerar un dels elements conductors dels jardins. La presència de l'aigua es localitza a l'estany del Nimfeu, a l'estany dels Cupidos, a l'estany de Venus i Cupido i amb el mar Mediterrani present com a rerefons des de gairebé tots els punts del jardí.

Les olors de resines, llorers, plantes aromàtiques i de la mar contribueixen a crear contacte amb la natura i al mateix temps, sensació d'aïllament i de comunió amb el paisatge. I després, el soroll de la mar de fons, del moviment de la vegetació i de les deus, creen una melodia on el seu punt àlgid s'aconsegueix en l'escala de les Sirenes, on, de forma harmònica es percep la remor de les onades que va creixent a mesura que es baixen les escales.