30 de desembre del 2019

Castellet

El castell de Castellet es troba al parc natural de Foix, enclavament geogràfic situat a mig camí entre Barcelona i Tarragona, a la comarca de l'Alt Penedès.

Actualment el castell de Castellet és la seu social de la Fundació Abertis, i en el seu interior trobem combinats el passat i el present amb sales romàniques de gran valor arqueològic i sales modernes que la fundació cedeix per a ús laboral com presentacions de llibres, estudis , convencions ...

El castell de Castellet es va aixecar en defensa de la Marca Hispànica a l'any 977. La seva primera fesomia era molt bàsica, format tan sol per un "domicilium", la torre de vigilància, la torre d'homenatge i una petita muralla que tancava el conjunt . Més que un castell era una gran casa fortificada on s'emmagatzemaven armes i aliments per als soldats que arribaven a les seves fronteres amb la missió de defensar la Marca a les batalles de la Reconquesta. Durant els segles X i XI aquesta frontera tan conflictiva que separava el Al-Andalus dels comtats cristians s'estenia des de les platges de Garraf fins a la resistència més fèrria a Astúries.

La Marca hispànica era una frontera la virtut de la qual era que, a poc a poc, anava descendint en latitud i, a poc a poc, anava expulsant als àrabs cap a Granada. Era una vasta xarxa de castells que amb els seus visuals cobrien grans extensions de terreny i així s'ajudaven els uns als altres.

Però anava deixant al seu pas uns residus col·laterals a la seva esquena: els castells militars que perdien la seva única funció al quedar-se sense enemics. Teòricament aquests castells es deixaven perdre en el temps ja que a l'estar col·locats en punts de difícil accés feien molt complicada la seva conservació. Lluny de perdre, el castell de Castellet va començar a créixer guanyant en poder i noblesa, tal contradicció succeeix per l'estratègica situació comercial d'aquest castell, a escassos dos quilòmetres de la via més important de comerç a la costa catalana i a catorze quilòmetres de Vilanova i Geltrú, del Vendrell i de Vilafranca del Penedès: les tres capitals de les comarques que l'envolten, és l'epicentre del que actualment coneixeríem com vegueria Penedès-Garraf.

Així doncs, el castell de Castellet va derivar de castell militar a residència noble fins a passar per les mans de 44 propietaris coneguts. Una xifra que augmentaria considerablement si tinguéssim en compte els possibles usurpadors del castell.

Recentment al Castell de Castellet s'hi han trobat restes arqueològiques que es remunten al segle IV abans de Crist, això significa que l'enclavament geogràfic passa de tenir mil anys d'història a tenir 2500. Des les primeres restes ibers, passant per vaixelles gregues fins arribar a les obres dels andalucins (iniciadors de la construcció del castell), aquest punt estratègic ha albergat a nombroses civilitzacions que han passat i deixat el seu rastre, i actualment s'estudien les troballes per datar i situar-les en la història.

28 de desembre del 2019

Santa Maria del Naranco

Santa Maria de l'Naranco és un antic palau situat a quatre quilòmetres d'Oviedo, sobre el vessant sud del mont Naranco. Originalment no es va projectar com a església, sinó que va ser l'Aula Règia del conjunt palacial que el rei Ramiro I va manar construir als afores de la capital del regne d'Astúries, i que es va acabar en l'any 842. El seu estil artístic és l'anomenat art asturià o "ramirense", dins el preromànic.

Té una planta rectangular de 21 metres de llarg per 6 d'ample, i està dividida en dos pisos, amb una alçada total d'uns 9 m resultant una planta bastant allargada. En els seus costats majors existeixen dos sortints dels quals el de la banda nord correspon a una escala de dos trets per la qual s'accedeix a la planta superior.
La planta baixa consta d'un ampli cos central cobert de volta de canó recorregut per arcs que descansen directament sobre el mur, pel que presenta grans similituds amb la capella inferior de la Càmera Santa d'Oviedo, a la catedral d'Oviedo. Va ser possiblement utilitzat com a oratori palatí, encara que s'especula amb que es tractés d'una càmera règia on es rebés audiència; aquesta teoria es recolza en el bancada que recorre les parets, i està flanquejat per dues càmeres laterals amb coberta de fusta. D'aquestes càmeres laterals la de la banda est comunica amb el cos central i va tenir funcions de sala de bany (interpretació controvertida) o aljub, conservant la seva pila. La del costat oest només accessible des de l'exterior es desconeix la seva funció, podent haver acollit una garita.

La planta superior va ser planta noble, presentant una distribució similar a la de la planta baixa. La gran sala central, rectangular i coberta per volta de canó peraltada travessada per sis arcs faixons que es recolzen en mènsules. Està recorreguda en els seus costats majors per una arquería cega que es recolza en dobles columnes de fusts d'origen celta. Es troba flanquejada en aquest cas per dos miradors o tribunes també coberts amb volta.

El resultat és un edifici elevat, esvelt i elegant, modulat per la simetria dels contraforts i la gràcia dels seus arcs de mig punt peraltats, alguna de les solucions constructives i decoratives, com les voltes de canó, els arcs faixons, els contraforts exteriors o la supeditació de la decoració escultòrica a l'arquitectura, suposen un clar avançament del romànic.

Decoració escultòrica:
A més del soguejat en fustos i capitells, aquests es troben decorats amb animals, tema que es repeteix en els trenta-dos medallons situats en els carcanyols dels seus arcs, juntament amb aus, quadrúpedes, cavalls i cavallers en actitud de combat. Els medallons els podem trobar tant a l'interior com a l'exterior de l'edifici, com a remat inferior de pilastres o cintes, llargues i estriades a l'exterior i curtes sota les mènsules en què es recolzen els arcs interiors.
És una decoració una mica tosca, que denota influència oriental tardorromana i que es troba supeditada a l'arquitectura, però que contribueix a crear un edifici auster però d’una gran harmonia i bellesa.

Un altre dia us parlaré de San Miguel de Lillo, església també preromànica situada a uns 200 metres d'aquesta.

26 de desembre del 2019

El Museu Diocessà de Mallorca (1)

Gaudí dissenyà per la catedral de Mallorca un conjunt de mobles notabilíssim al servei de la celebració, que actualment es poden veure en el Museu Diocesà de Palma.

El faldistori pel bisbe. En parlem primerament perquè és una vertadera joia de l’art mobiliari de Gaudí. Prescrit pel cerimonial romà de bisbes per quan el pontífex s’asseia davant l’altar per conferir els ordes sagrats, el que Gaudí ens deixà és de fusta policromada i formes entorcillades, amb seient de cuiro igualment daurat i policromat, plegable, sense respatler, com prescrivien les rúbriques.

Per al cant coral, Gaudí construí de ferro forjat i de fusta dos faristols de cor. Un cop més hem de destacar la mestria del forjador que imprimia formes bellíssimes al ferro dur com si fos plom. El més gros, amb capacitat per sostenir quatre llibres de cor als quatre costats, és verament espectacular. El més petit només és per sostenir dos llibres. L’estructura de tots dos és de ferro, la base i la part alta destinada a sostenir els llibres corals és de roure.

Forjà endemés un faristol per al mestre de capella, tot de ferro. És més senzill i baix, com és natural, que els dos anteriors. La base recorda la del faristol gros del cor.

El 1906 arribaren al palau episcopal les dues insígnies tradicionals de la basílica: el conopeu i el tintinacle, ambdues dissenyades per Gaudí: gens convencionals, de collita ben pròpia i creativitat exuberant. Les dues insígnies basilicals són elements de les processons litúrgiques, presidides pel clero de la basílica.

El conopeu té forma cònica com a de paraigua o de tenda de campanya, amb barres alternants iguals de color vermell i groc (or). Algú suposa que eren els colors de la senyera papal medieval, ja que el títol de basílica a una església cristiana insigne és privilegi atorgat per la Seu romana. Aguanta el conopeu una asta de fusta, graciosament torçuda amb forma d’esse, que porta al capdamunt una esfera coronada per una creu.

El tintinacle és la campana que anuncia l’arribada de la processó amb el clero de la basílica. La campana, dissenyada per Gaudí, és vertaderament original. No la fa sonar un badall penjat al bell mig, com a les campanes convencionals. És un martell que pica un dels costats del bronze, gairebé cilíndric i culminat per un sol radiant del mateix metall (qualcú sospita si era policromat). Un pal de fusta el sosté per portar-lo en processó.

El banc dels oficiants era destinat al sacerdot celebrant de la missa solemne, assistit llavors pel diaca i sotsdiaca i, si era canonge, per un prevere assistent. Hi caben, doncs, quatre persones. El banc manté els senyals d’identitat de l’obra gaudiniana, digne en la forma i còmode. Cal fer notar que aquest banc, segons la normativa litúrgica d’aleshores, era per descansar (durant el cant dels Kyries, del Glòria, del Credo, i durant el sermó), no per presidir.

Els canelobres. El mestre en va dissenyà uns quants per il·luminar les zones de la catedral que quedaven més fosques, i aquest n’és un d’ells.

L’escala per a l’exposició del Santíssim a l’altar major. És sens dubte el moble més sumptuós que Gaudí va dissenyar per a la Seu, una peça emblemàtica de l’art de fusta, ferro forjat i policromia fantasiosa que el genial artista ens deixà a la Seu. L’escala pot restar plegada quan no s’empra per al culte (ara just el dia del Corpus). L’escala s’ajustava a la part posterior de l’altar, tal com quedà situat sobre els tres escalons “litúrgics”, en el presbiteri remodelat. La part inferior recolzava sobre el trespol i la part alta, mitjançant dos pals, s’afermava sobre el darrer escaló. Al capdamunt hi ha un petit graó des del qual el ministre col·locava en la custòdia major el viril amb la forma consagrada per a l’exposició major eucarística. L’escala és de fusta policromada, amb baranes de ferro forjat de formes fantasioses, decorada amb inscripcions litúrgiques policromades (“Sanctus, sanctus, sanctus”) i de devoció eucarística. Entre els símbols gravats cal destacar els tres cors: de Jesús, de Maria i de Josep, record, sens dubte, per a l’artista del temple de la Sagrada Família que anava alçant a Barcelona.

Per finalitzar el reportatge, retrocedirem en el temps per admirar la maqueta que Gaudí presentà al bisbe Campins i que també es pot veure exposada al Museu Diocesà.

A la fi de segle XIX, el bisbe Pere Campins va impulsar la reforma de la distribució interna i la decoració de la catedral de Mallorca, edificada entre els segles XIII i XIV. Decebut amb les propostes dels arquitectes diocesans, el 1899 Campins va viatjar a Barcelona per demanar consell a Antoni Gaudí.

El 1903, Gaudí va presentar al bisbe Campins una maqueta del seu projecte de restauració per a la catedral. Les idees de l'artífex de la Sagrada Família van entusiasmar el bisbe, que de seguida va proposar a Gaudí que es fes càrrec personalment de la restauració.