Camprodon

Camprodon és un municipi de la comarca del Ripollès. Se situa a la Vall de Camprodon, al cor dels Pirineus orientals. Té com a municipis veïns: Molló, al nord; Sant Pau de Segúries, Sant Joan de les Abadesses i la Vall de Bianya, al sud; Llanars i Ogassa, a l'oest, i Montagut i Oix, al sud-est. L'entitat de població principal és la vila de Camprodon, que es troba travessada pel riu Ter i pel seu afluent, el Ritort.

L'origen de la vila se situa en l'any 1118, quan Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L'any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d'ésser subjecta a la jurisdicció de l'abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va ostentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

Des del segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila el 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la Guerra Civil catalana (1462-1472). Durant la Guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren el 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys. El 1794, en el context de la Guerra Gran, entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872-1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d'operacions militars.

Amb l'arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La "Suïssa dels barcelonins", en paraules de Bosch de la Trinxeria, experimentà un fort creixement urbanístic, amb l'aparició d'immobles d'arquitectura singular. L'alcalde de Barcelona Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d'estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià el costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la vila. Amb tot, la Guerra Civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l'etapa del desarrollismo franquista, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

En un altre ordre de les coses, Camprodon fou el lloc de naixement del compositor Isaac Albéniz i de l'escultor Joaquim Claret i Vallès.

Las Cañadas del Teide

Creat el 1954, el Parc Nacional del Teide es troba situat al centre de l'illa de Tenerife i comprèn un gran circ conegut per les Cañadas del Teide, la muntanya més alta d'Espanya.

Des del nivell del mar fins als 3.718 metres del pic Teide, tota l'illa de Tenerife està formada per l'edifici volcànic del volcà. Al pis més alt, a partir de la cota dels 2.000 metres d'altitud, es troba el Parc Nacional del Teide, de 13.571 hectàrees d'extensió. Geològicament i paisatgísticament és d'un valor incalculable, únic a nivell mundial, amb unes panoràmiques espectaculars tretes d'altres mons; la seva varietat de roques, formes i colors compensa una fauna pobra i de difícil observació, la vegetació escasseja i arriba a desaparèixer a les zones més altes, i la sensació que et produeix el Parc és realment emocionant i commovedora.

Excursió a Núria

Feia temps que teníem planejada aquesta excursió, i fins ara no l’havíem pogut fer. Teníem el cremallera i el telecabina pagats i l’abonament ens caducava de manera imminent, pel que si no el volíem perdre havíem de viatjar sí o sí. El cas és que s’anunciava mal temps amb molt de fred i nevades però ens vam arriscar, i això és el que va donar de sí la visita. El telecabina no el vam poder utilitzar ja que a causa del vent no funcionava.

L'Olla i la campana

Una de les tradicions que hi ha respecte al Santuari de la Mare de Déu de Núria, emmarcada dins de la seva llegenda corresponent, ens parla de una olla en la que les dones que volguessin tenir fills havien d'introduir el cap a dins. Mentre ficaven el cap a dins havien de tocar la campana; tantes vegades com toquessin la campana tants fills haurien de tenir. Aquesta olla, segons la llegenda, va ser trobada en una cova l'any 1072 per Sant Amadeu juntament a una creu, una campana i la talla de Nostra Senyora de Núria. La llegenda afirma, a més, que havien pertangut a Sant Gil, que entre els anys 700 i 703 havia viscut a la Vall de Núria.

En aquesta fotografia es pot observar el detall de l'olla dins de la caixa de fusta i la campana a sobre.

En el refranyer català es mantenia el simbolisme ritual amb aquesta refrany: "No portis a Núria la noia, no fos cas que fiqués el cap a l'olla".

Avui en dia encara pugen parelles a donar gràcies a la Mare de Déu pel fill que han tingut, després d'haver posat el cap dins de l'olla. Evidentment, si el fill és una nena moltes vegades rep el nom de Núria.

L’ermita de Sant Gil

Una llegenda explica que sant Gil era un pescador d'Atenes a qui un dia va sorprendre una terrible tempesta que el va arrossegar fins a fer-lo naufragar a les costes catalanes. D'aquesta feta el sant va avorrir el mar i va decidir dedicar-se a la vida de penitència terra endins. Es va posar a caminar i va arribar a la vall de Núria, al Pirineu, on es va instal·lar al voltant de l'any 700, vivint un temps aixoplugat en una cova.

Les poques pertinences del sant eren una olla on cuinava els àpats, una campana utilitzada per a convocar els pastors a oració i compartir amb ells els menjars, una imatge de la Mare de Déu que ell mateix havia fet amb fusta de noguera, i una creu. Quan va deixar aquell paratge, va enterrar els objectes. El pastor Amadeu va cercar-los sense èxit, aixecant l'ermita de Sant Gil de Núria. Després, un altre pastor trobà els objectes de manera miraculosa i encara es conserven al santuari.

Com es pot apreciar a les fotografies, la primera nevada de la temporada, a part de molt primerenca, fou copiosa; hi havia llocs amb més de 40 cm de neu. I la temperatura era de -5º. El vent que ens feia ho acabava d’arreglar....