Sant Martí Sarroca

Sant Martí Sarroca és una població i un municipi de la comarca de l'Alt Penedès, situat a la vall del riu de Foix al nord-oest de la capital comarcal. Drena també el terme la riera de Pontons, que desguassa al Foix prop de Rovellats.

Limita amb els municipis de Pacs del Penedès, Santa Margarida i els Monjos, Torrelles de Foix, Font-rubí, Vilobí del Penedès, Castellví de la Marca i Montmell.

El municipi comprèn també els veïnats i caseries de la Rovira Roja, el Romaní, els Hostalets, la Serra de Baix, la Torre de Vernet, Rovellats, les Cantarelles, la Bleda, Brugueres i les Cantarelles.

El conjunt monumental, catalogat com monument històric artístic d'interès nacional, es troba al cim del turó de la Roca i està format pel castell de Sant Martí Sarroca i l'església de Santa Maria que daten del segle X i segle XII, respectivament.

El 4 de gener de 1714, un contingent borbònic es va dirigir a Sant Martí Sarroca per cobrar les quinzenades, un impost decretat per Felip V que obligava les poblacions catalanes a pagar el manteniment del seu exèrcit. La columna filipista, d’uns cent cinquanta homes, en arribar a la vila es va veure sorpresa pels pagesos de Sant Martí Sarroca, que atacaren els soldats i els van obligar a fugir.

A partir d’aquesta acció, s’inicià una revolta contra l’exèrcit de Felip V, en què diverses poblacions catalanes es van aixecar en armes. El comandament borbònic va ordenar que els avalots fossin sufocats a sang i foc. Així, arreu de Catalunya, es van produir desenes d’execucions i es van incendiar diverses localitats.

Sant Martí Sarroca, juntament amb Cardona, va ser un dels últims enclavaments a caure sota domini filipista, el 18 de setembre de 1714, una setmana després que Barcelona.

Avui us mostro l'església de Santa Maria, deixant el castell per una propera ocasió.

Un jardí d'orquídies

Segons Confuci, savi filòsof xinès, l'orquídia és la "reina de les flors aromàtiques".

Loro Parque a Tenerife va crear un autèntic verger en el qual es pot gaudir i apreciar molt de prop la més bella de les flors. La seva suau fragància ens envolta mentre contemplem la riquesa de formes i colors que aquestes belles flors exhalen.

La casa Alegre de Sagrera a Terrassa

La família Sagrera, de procedència pagesa, va emigrar a Terrassa a finals del segle XVIII.

Amb els anys es va convertir en una dels llinatges més benestants de la vila de Terrassa. El 1768 Anton Sagrera i Casanoves va comprar diversos casals al carrer de la Font Vella. Joaquim de Sagrera i Domènech, fabricant de teixits de llana, heroi destacant de la Guerra de la Independència i alcalde (1820-1823) va utilitzar aquests terrenys per edificar-hi, a inicis del segle XIX, la seva residència.

Durant la Guerra del francès les tropes napoleòniques van saquejar i incendiar la casa, en resposta a la clara posició antifrancesa dels Sagrera.

L'embranzida en la mecanització de la indústria, la generalització del vapor i l'electrificació per part d'empresaris locals de principis del segle XX van provocar un canvi en la imatge i en les dimensions de la ciutat. Terrassa passa a presentar un perfil industrial amb vapors i xemeneies.

A finals del segle XIX Mercedes de Sagrera, hereva de la nissaga, es va casar amb l'industrial tèxtil vinculat a l'oligarquia local, Francisco Alegre i Roig. Va aportar al matrimoni la casa, força malmesa, del carrer de la Font Vella. D'aquesta manera s'unien dues famílies de la burgesia local, una posseïdora d'un cognom i tradició il·lustre però sense una gran fortuna, i l'altra, amb un important nom en l'economia i política locals i amb una considerable fortuna.

El 1911 es va decidir reformar segons un model eclèctic modernista d'habitatge de burgesia industrial de l'època. L'arquitecte municipal Melcior Vinyals Muñoz es va encarregar d'aquesta reforma, que és la que es conserva actualment.

La família Alegre de Sagrera es van emparentar amb altres nissagues industrials, com els Fontanals que, a partir del 1930, van ocupar el pis superior de l'immoble.


Fins als anys seixanta del segle XX es van mantenir com una de les famílies més importants de la ciutat. En aquell moment es van veure afectats per la crisi del tèxtil que va provocar el tancament de la seva empresa, la "Tarrasa Industrial" (carretera de Montcada).

El 1973 va ser adquirida per l'Ajuntament de Terrassa amb l'ajuda de la Caixa d'Estalvis de Terrassa.

Des d'aquell moment, tant la casa com els seus jardins, resten oberts al públic.